dimarts, 26 d’abril de 2011

Que la vida són dos dies






En un món ple de cabòries
On mana la ressignació
Els somnis no escapen
De no ser més que una il·lusió
Que tot allò que fem,
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons
I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà
Ma mare ja m’ho deia
Que no em precipités
Però a mi la pluja m’agrada
Em refresca el cervell
Que el riure és cirera
I la pena poca feina
Que de cadires
N’hi ha per dar i per vendre
I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà
Que si obro la finestra
És perquè fa calor
Que si m’ajunto a les més lletges
És per compassió
Que no trafico amb el que penso
Encara que sigui bo
Que se trepitjo quan camino
És per fer-te por
Que tot allò que fem
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons
I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

diumenge, 24 d’abril de 2011

Quan el català, sortia a la mar...



El meu avi va anar a Cuba
a bordo del Català
el millor barco de guerra
de la flota d'ultramar.
El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts, a Palafrugells.
Quan el català, sortia a la mar,
els nois de Calella, feien un cremat,
mans a la guitarra
solien cantar, solien cantar:
Visca Catalunya! Visca el Català!
Arribaren temps de guerra,
de perfídies i traïcions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi en mig de tots
varen morir a coberta,
varen morir, al peu del canó.
Quan el 'Català', sortia a la mar,
cridava el meu avi: Apa nois que és tard!
però el valents de bordo,
no varen tornar, no varen tornar...
tingueren la culpa, els Americans!

dimarts, 19 d’abril de 2011

Volem, volem...

No en volem cap que no vagi borratxo,
no en volem cap que no vagi ben gat.
Volem, volem, volem que estiguin tots borratxos.
Volem, volem, volem que estiguin tots contents.
El banyuls, la burreta, la mentideta i el muscat,
la pomada, unes herbes, un cubata, un conyac,
la barreja, el vi ranci, calissai i el priorat,
la cervesa, la ratafia, el moscatell i el mesclat,
un cremat de rom de cuba, un xartrès, un rebentat,
una aigua de València, aromes de Montserrat,
el plisplai, la mamadeta, vi de missa i el maumau,
un arròs, un caliquenyo i una tassa de mesclat.
Si n'eren tres tambors, venien de la bodega
i el més petit de tots ja va caure per terra.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Tocar de peus a terra









Tombant perdut fent cercles, buscant forats per on escapar,
perdut, demano ajuda… em tanquen les portes.
He de seguir aquell fil que he anat deixant darrere el meu pas,
em portarà a l’origen d’aquesta condemna.
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.
Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Surt llum al fons del passadís, sota una porta,
el funcionari és a dins, tancat, fent els seus comptes.
Ve el minotaure corrent cap a mi,
i ara em trobo tot sol davant del perill.
He perdut el temps buscant la sortida…
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.
Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Estatuts! Estatuts!
Vull ser com Prometeu, pispar-li el foc al deus.
Tocar de peus a terra, donar-li al poble allò que és seu.
Organitzant-nos lliurement, obrint les portes,
compartirem tot allò que hem anat aprenent.
Simplificarem les relacions, a igual treball el mateix sou.
Tirarem pel dret, ja prou de fer tombs, fer tombs, fer tombs!
Condemnat, encadenat a roques, l’àliga m’ha menjat el fetge.
He sobreviscut, he tornat a créixer per patir
veient com se’m menja un altre estat.
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.
Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Grinyolen les bigues de tant pes, s’esquerden i cauen totes les parets.
Surto entre les runes, veig la llum. Miro a l’horitzó… puc veure el futur.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Buscant la veritat





Cada dia de la vida
M'aixeco diferent
Ahir estava a la glòria
Avui molt malament
M'invento mil històries
Per veure-ho tot més clar
Però quan tinc la teoria
La pura realitat la fa canviar
Faig la llista de les coses
Que vull arribar a fer
Em marco els objectius
Hauria d'anar bé
Defujo frustacions
Buscant una sortida
Però no existeix la brúixula
Que indiqui com anar per aquesta vida
Hauré de respirar / Mirant cap a l'orient
Hauré de fer tai-xi / Hauré de fer un bonsai
I és que provo mil maneres de trobar el meu benestar
Em miro i em pregunto fins on puc arribar
Sense perdre el nord
I és que faci el que faci
Tinc la sensació
Que he donat molt més
Del que no he rebut jo
Buscant la veritat
M'he trobat mitja mentida
Però si tinc una moneda
Tot funciona ben de pressa i de seguida
De petit ho imaginava
Tot molt més senzill
Jo vull ser bomber
Tenir dona i fills
M'aixeco aquest matí
Mirant per la finestra
I penso en quantes coses s'han de fer
Fins arribar a la funesta
Hauré de meditar / Mirant el sol ixent
Hauré de fer tai-xi / Hauré de fer un bonsai
I és que provo mil maneres...

dijous, 7 d’abril de 2011

Converses i riures...






En un jeep travessant el desert amb 39 de febre
La lluna plena il·lumina el camí, el meu cap desvarieja 
L'anglès que condueix em desvetlla d'un son feble 
Em toca el braç i diu: s'ha mort en Michael Jackson
Nagasaki es desperta pensant que el pitjor ha passat
La senyora Tanaka compra verdures per fer el dinar
Avui és l'aniversari del seu fill, que en fa 23 
Dos iens a la ma, tot resplandeix i després, res
Al creuer, l'orquestra avorreix les llagostes de l'aquari
i les apostes dels jubilats no faran a ningú milionari
Ningú sap que un home ebri acaba de caure per la borda
El vaixell s'allunya i el mar immens és tomba i ossari 
Converses i riures, soroll de copes i olor de menjar
Tot flota en l'ambient quan em poso el pijama badallant
La digestió em fa somiar que camino amb els peus encadenats
M'aixeco a pixar a les tres i penso que algun dia tots serem morts 

dilluns, 4 d’abril de 2011

2n Combat de Corrandes






Sé que n'hi ha per totes bandes 
però de tots és ben sabut 
doncs que les millors corrandes 
es canten a Montagut