Quan ve la poli ja és lluny...

Mira a dalt,
el cel és el límit.
Tothom en parla,
digues qui el pot tocar amb els dits.
Pels carrers disfressat de noi tímid,

però als plenilunis solca els aires com un aeròlit.

Cau com un astre des del cel blau.

A la mà un pal amb un clau.

No és pau el que busca, sols és la victòria,

és la venjança de l'escòria.

Fixa't en els seus ulls hipnòtics, són com espirals

doble gota 

que et transporten cap a inferns onírics.

Cop de bota i en un sol vers

explota tot el teu merda univers, idiota.

Avui la casa està buida.

Quan entra la criada mira i crida,

ho sap, no hi ha sortida.

signorina mia, jo t'estava esperant

amb la màscara de cuir, un cafè i un croissant.

parla amb el glamour d'una salsitxa de frankfurt

quan es pinta els ulls amb dues línies de kanfort

i s'esmuny.

Quan ve la poli ja és lluny.

L'escapista, miralls i fum,

no deixa cap pista.

S'esvaeix i es perd de vista.

Un altre crim sense resoldre.

Un nou enemic públic més a batre.

El Bel fa pepinos de soul fosc,

jo rimes de low cost amb flow gros

i no us ve de nou.

Estic prou orgullós del què he gravat en un bagul.

Camino per aquest patíbul

les nits que plou fort.

Sóc noctàmbul, no envejós,

no mostro actituds de pàrvuls.

Massa pietós.

El meu error majúscul:

no salvar el cul mentre fèieu el ridícul.

Alguns confonen el meu bloc per un prostíbul... penós.

Però estic en pau amb el cosmos,

respecto els seus tempos.

Falti i tengui, 

completo rimes en aquesta col·lecció de cromos,

el Bel em posa el ritme, el Pau puja llistons

i som els putos amos.

Però encara no, encara ens falta feina:

trencar prejudicis i vicis estúpids dels que ens volen fer la vaina.

El temporal amaina.

Ho sento fem bona música latin com la Fania

Sóc menys raper que tu per portar caputxa antifa?

Ingenu, pateixes d'un mal comú.

Però, a mi me la pifa, que no cal anal del pal,

si el que fas no val un duro 

i és sorralla com la mala grifa.

Esnifa la meva pols, que a mi ni fu ni fa, tant se me'n dóna,

vaja, que tant me fa.

Sóc un profà. Sóc de Sants,

la zona més golfa de l'estafa gafapasta que és Barcelona.

Vint-i-cinc anys, diuen: el món dóna voltes com una baldufa

i sempre estàs a l'epicentre.

Algunes mentides queden absoltes,

el vent bufa en contra

i l'odi s'acumula sempre al ventre.

Quan vomites lamentes el desastre

i cauen els mites, se'ls mengen les termites.

Reso. Us salva un parenostre.

com la Gioconda et vesteixes de dinamita

i amb l'astúcia d'un vietnamita rebentes els astres.