Benaventurats aquells que tenen els amors impossibleso de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap.
Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
com qui sempre es deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.
Però part damunt tot estimen com una mala cosa
3 comentaris:
Autor del poema Miquel Àngel Riera. Foto de Banda Bassotti a l'acampada jove d'enguany, on el cantant portava la samarreta de la selecció catalana.
Tot i que l'acampada va ser més curta del previst, encara tinc mal d'esquena... però bé, amb uns dies ja estic recuperada i a punt per el per el següent assalt...
SALUT!!!
estàs fent classes per perfeccionar el teu espanyol. Aquest cap de setmana et farà falta!
I jo mentrestant esperant a Waits... demà a la nit.
Fes una bona foto del Waits que demà me la miro segur... (quina enveja sana)
Ara que ho dius, encara no he practicat l'idioma, però potser estaré millor calladeta, semblaré el que sóc, una bona noia...
SALUT!!!
Publica un comentari a l'entrada