La suma era dos més dos.
El resultat era quatre.
La pregunta era Qui és?
La resposta era Déu.
La Consigna era Pàtria.
La resposta aixecar el braç.
La classe era a les nou.
El mestre era a les deu.
El wàter era al fons.
La merda era a l'entrada.
Els amics érem tots.
Els enemics érem tots.
Els diplomes eren grocs.
Els diplomats eren verds.
El Crist era de fusta.
Els cristians de cartó.
Els pupitres eren bruts.
Els que sèiem érem pobres.
La regla era per la mà.
La mà era per tancar-la.
El càstig era sever.
El castigat era por.
La missa era molt seria.
Els assistents no ho sabíem.
El capellà era vell.
Els nens tampoc no ho sabíem.
Els corredors eren llargs.
Els que corrien fugien.
El rellotge era bonic.
Les hores eren llargues.
L'ensenyança era com era.
Els ensenyats el què som.
Ni més ni menys que el què som.
Mestres, Crist i capellà,
pupitres, companys i llibres
Merda, infància, fe i tendresa,
el temps, la por i l'estima,
tot perdut per sempre.
El resultat era un,
la jugada era perfecta.
4 comentaris:
Lletra Ovidi Montllor. A les fotos Refugi.
Bona feina la que fa Joan Reig amb Refugi, recuperant “belles” cançons i acostant-les al públic més jove...
SALUT!!!
Roser, les fotos de mans tocant instruments ja cansen molt... M'agraden més les expressions facials, el joc de la mirada abans que uns dits a sobre d'una fusta. Eps, això és només una opinió personal.
Xavi, a mi també m'agraden les expressions facials, però els detalls dels concerts: mans, micros,gots... tot forma part del concert. Ara respecto la teva opinió, només faltaria!!!
una abraçada,
SALUT!!!
Molt guapa la lletra.
Molt guapo en Joan.
El que no acabo d'entendre és el comentari del Xavi. No sé si mira sempre el teu bloc però el que més hi ha precisament són cares, tot i que a mi m'encanten les mans i totes les altres coses. Si sempre fossin només cares o expressions facials, potser si que cansaria. "En la variació està el gust".
Això si, sempre respectant les opinions personals de tohom.
Publica un comentari a l'entrada