Qui paga mana i qui mana no paga

Plasmar l’odi que et tinc en un paper no em serà fàcil.

El bolígraf llisca, àgil, però mai dòcil, inútil,

no descansaràs tranquil no, tens el perfil idoni

per rebre un projectil a l’entrecella.

Vius a les estrelles i tens estil hostil.

Ens mostres meravelles i ens afuselles subtil.

Et mirem als ulls i no tanquem les parpelles, imbècil.

Polítics de merda només sou titelles.

Encara no has entès la nostra desconfiança.

Desallotgeu que ballarem la dansa de l´Hamsa!

Arriba la venjança de conscient perseverança.

Ens defensarem a ultrança que volin les llances.

Política d’habitatge és pujar hipoteca i lloguers.

Política d’immigració es dir “stop estrangers”.

Política de seguretat són pistolers als carrers.

Política laboral són tancaments i ETT´s

Atura’t. Busques la quadratura del cercle.

S’acaba la legislatura i et falta adjudicar un projecte.

Bones expectatives per la candidatura.

De que un subjecte d’una patada et voli la dentadura, nen!

Qui paga mana i només d’ell emana.

La única veritat que la realitat amaga.

De cara bonica, de gust amarga, de cor agre

precarietat afable esclavatge agradable.

Ja saps que qui paga mana i qui mana no paga

i qui no mana no cobra, i qui no cobra sobra perquè no paga.

I així es propaga aquest cercle viciós del capital

des del bressol fins el puto funeral.
A qui li importa si li dius precariat o proletariat,

la victòria de les forces vives arribarà aviat.

Els que vau néixer morts us enterrarem vius, per descomptat.

No podrem ser molt compassius.

En acabat haurà començat la nova vida.

La universalitat de la universitat no serà mentida.

A mida que avancin els dies recuperem migdies

i no ens sedueixin alcaldies sinó melodies.

Adéu a les discòrdies, que petin les inèrcies.

Potser acumularem “pífies” però mai més demagògies.

És orgull de ser el que som, separats, poca cosa.

L’orgull de saber-nos, però, fent més que nosa juntes.

Records a les difuntes i difunts.

Tu tries si vols guanyar aquest combat per K.O. o per punts.

Records als companys presos en centres penitenciaris,

eufemisme de “zulos” on torturen funcionaris.

I és que Cuní, jo t’explico les coses que passen:

els polítics i els burgesos pacten i ens roben.

I si no vine’t per Sabadell i mira què varen fer amb l´Alhambra:

El 13 roig de la plaça Vallès ja no és el nombre.

Ens la “suda” el pacte d’esquerres o el pacte nacional, xaval.

Perquè al final sempre es pacta amb la patronal.

I no cal ser molt despert per entendre que qui perd

sempre és qui té menys a perdre enmig d’aquest desert.

Ja saps que qui paga mana i qui mana no paga

i qui no mana no cobra, i qui no cobra sobra perquè no paga.

I així es propaga aquest cercle viciós del capital

des del bressol fins el puto funeral