És divendres, pareu les màquines!
Els treballadors convoquen assemblea extraordinària.
Als despatxos s'hi veuen ombres, mans que encaixen,
directius i president riuen i s'abracen.
Mentrestant, els que fan la feina,
la deixen de fer i s'ho prenen amb calma.
'A la vaga!', crida un d'ells,
i tots el segueixen amb consignes i pancartes.
Des de les finestres, el gerent informa al secretari
de l'aturada, amb pèrdues milionàries.
El sindicat, que ja havia firmat,
dialoga amb els obrers, amb un cert to amenaçant.
Cap més pas enrere,
és el pa que mereixem.
És tan senzill com quedar-se a casa.
La dignitat, quasi sempre, mereix un millor tracte.
Al taller, a l'oficina, al magatzem:
si se'n van d'aquí, sense els seus braços no són res.
Un treballador parla amb un altre just a la sortida,
amb les paraules plenes de preguntes.
No sap quin nom rep la necessitat
d'abaixar les mans esteses, de no voler més caritat.
Cap espasa enrere,
és el pa que mereixem.
És divendres, pareu les màquines!
Els treballadors convoquen assemblea extraordinària
