dijous, 8 de novembre del 2007

Prou

Estic cansat. Les bèsties que em servien,
pujades amb esforç,
com per eixarm s'han esvaït.
L'arment que posseïa
vaga flotant cap per avall pels aires.
El corral està buit.
M'assec a terra i ploro
rosegant-me els punys.
Que ningú no s'acosti

4 comentaris:

Roser Ortiz ha dit...

Poema de Joan Vinyoli.

Anònim ha dit...

Aquest Poema fa referencia els fills? Té tota la pinta, no? Quina pena...
Quines festes que et montes Roser!!!
Salutacions

Anònim ha dit...

Aquesta foto em recorda alguna cosa, però m'ho guardaré per mi ja que tot no es pot explicar.

Dídac veus com n'ets de llest? Jo per entendre el poema l'he hagut de rellegir quaranta vegades.

Anònim ha dit...

roseeer!

aveure quan penjes la meva foto! jeje! i sino enviamen unes quantes del correllengua!
miquel_garriga@hotmail.com

vinga!