dilluns, 30 de maig de 2011

Un, dos, tres, botifarra de pagès





La terrassa d’un bar en una nit d’estiu, 
si no perdo la consciència, seguiré pensant en tu. 
Hi ha un mico que balla a la punta d’un pal 
i senyores amb paraigües que em diuen: “hola, què tal?”. 
Hi ha un home que resa a algun déu superior 
amb dues espelmes i un nas de cartró 
i jo he vingut d’estranquis, no ho diguessis a ningú, 
aquí al lloc d’aquesta terra que més em recorda a tu. 
Hi ha dos policies que es passegen a cavall, 
els cavalls semblen de goma i els genets de metall. 
Un, dos, tres, botifarra de pagès; 
t’escriuria una postal però tinc el cap massa espès. 
Anem a voltar per la Rambla, 
et compraré un ramet de flors 
Anem a voltar per la Rambla, 
beurem xaropets de colors. 
Anem a voltar per la Rambla 
vestits amb gorros de paper, 
ens pintem de rosa la cara 
i parlarem en estranger. 
Al balcó d’una tronada pensió 
hi ha una dona grassa que es petina amb un raspall, 
porta una perruca que li cau fent anar el porró 
i encara s’enrecorda dels tramvies amb cavall. 
He vist un arbre tort amb llumets de tots colors 
i un colom solitari barallant-se amb un anís; 
hi ha dies deliciosos que ve de gust recordar, 
anem fins a la Rambla a fer un vas de Pastís. 
Anem a voltar per la Rambla, 
et compraré un ramet de flors 
Anem a voltar per la Rambla, 
beurem xaropets de colors. 
Anem a voltar per la Rambla 
vestits amb gorros de paper, 
ens pintem de rosa la cara 
i parlarem en estranger. 

dilluns, 23 de maig de 2011

Mazoni al Palau de la Música








L'home número 12 ha decidit posar fi a la seva vida
Agafa el cotxe per dur-lo fins a una via de tren
Fa un dia esplèndid però ell mai se n'adona
Té altres coses més importants en què pensar
Mentre cau l'ultim soldat del seny
L'home número 12 agafa l'autopista cap al sud
El so de la ràdio li fa companyia a l'hora de les notícies
No li importa el contingut, només el so de la veu
Creu en altres coses més importants que ningú creu 
Mentre cau l'ultim soldat del seny
L'home número 13 canta a sobre dels Mishima
I cantant es distreu i entra en sentit contrari a l'autopista
Les botzines interpreten simfonies contemporànies
I la veu de'n David pren un altre color
L'home numero 12 el veu venir i no s'ho pot creure
A l'últim moment l'esquiva quan el xoc sembla inevitable
Les cames li tremolen de por i el cor li corre més que el cotxe
Es desprèn de tots els insults que porta a sobre
Un suïcida maleint un fals suïcida!
Malgrat tot, al cap de dues hores, el numero 12 s'estira a la via
Les ganes de matar-se i l'instint de sobreviure són compatibles
I el 13 beneeix la seva bona sort 
i d'aquí uns anys no recordarà que va estar a prop de la mort
oh lai la, així es com va!

diumenge, 15 de maig de 2011

Oferta de diàleg








Primer punt: retorn de tot l'espoli acumulat
sota la supervisió de pèrits internacionals.
Segon punt: el lliurament, per tal de ser jutjats,
de tots els responsables vius dels cossos repressius.
Tercer i últim punt: traieu les vostres putes grapes
definitivament dels Països Catalans.
Signeu això
i us permetrem rendir-vos:
garantim un judici just.
Signeu això,
no empitjoreu les coses,
anem de bona fe, no en feu abús.
Com a mostra de la nostra generositat
permetrem el pagament en terminis ajornats.
I també es podria parlar d'una amnistia
per als que no hageu comès cap delicte de sang.
Perdent-nos de vista, també vosaltres sereu lliures,
fet i fet —creieu-nos— us estem fent un favor.

dimecres, 11 de maig de 2011

Vull volar, sortir d’aquest mite...







Tombant perdut fent cercles, buscant forats per on escapar,
perdut, demano ajuda… em tanquen les portes.
He de seguir aquell fil que he anat deixant darrere el meu pas,
em portarà a l’origen d’aquesta condemna.
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.
Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Surt llum al fons del passadís, sota una porta,
el funcionari és a dins, tancat, fent els seus comptes.
Ve el minotaure corrent cap a mi,
i ara em trobo tot sol davant del perill.
He perdut el temps buscant la sortida…
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.
Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Estatuts! Estatuts!
Vull ser com Prometeu, pispar-li el foc al deus.
Tocar de peus a terra, donar-li al poble allò que és seu.
Organitzant-nos lliurement, obrint les portes,
compartirem tot allò que hem anat aprenent.
Simplificarem les relacions, a igual treball el mateix sou.
Tirarem pel dret, ja prou de fer tombs, fer tombs, fer tombs!
Condemnat, encadenat a roques, l’àliga m’ha menjat el fetge.
He sobreviscut, he tornat a créixer per patir
veient com se’m menja un altre estat.
Laberints custodiats per monstres, fills d’un brau que violà la mare.

Vull volar, sortir d’aquest mite, a prop del sol s’han cremat les ales de paper.
Grinyolen les bigues de tant pes, s’esquerden i cauen totes les parets.
Surto entre les runes, veig la llum. Miro a l’horitzó… puc veure el futur.

dissabte, 7 de maig de 2011

Et pintaré un bigoti amb boli vermell







Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.
Per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
Ja que no te’l puc pintar de veritat, ben llarg.
Per veure’t un pèl divertit, tu que no ho ets ni mai vas ser-ho.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I imaginaré que el viatge tampoc no va ser, tan llarg,
I imaginaré que de tan bonic fins i tot tornaria a fer-lo.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que ens vam fer a París.
Et pintaré un bigoti amb boli vermell
En aquella foto que no puc sofrir.
I et pintaré una berruga i un moc que et cau, ben llarg,
Per transformar en divertit tot allò que no va ser-ho.
Per transformar en divertit allò que recordo llarg i trist,
Tan llarg, tan trist,
Però que de fet... Tant no va ser-ho.

dilluns, 2 de maig de 2011

Abandonats en un món de pena...






Abandonats en un món de pena
La nostra alegria ens fa vergonya
La nostra idea no sembla nostra
I cada ensurt és un pensament
Improcedent
Condescendent
Idiota
Omnipotents en un món de fúria
La voluntat ens cega obscena
Ens fa invisible i ens gangrena
El sacrifici intermitent
Intranscendent
Inexistent
Inútil
Soldats de l'orde dels malvats
Campen pels prats del meu desordre
Dins els meus ulls dos ratpenats
Mouen les dents de l'engranatge
Inconsistent
Inconseqüent
Que ara col·lapsa
La nostra vida no sembla nostra
Ens fa i desfà voluptuosa
La nostra ment i la nostra ombra
No són refugis prou segurs
No són refugis prou segurs