dimecres, 12 de març de 2008

Calaix de vida...

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·lecionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

5 comentaris:

Roser Ortiz ha dit...

A la foto hidrogenesse al PopArb'07
Autor del poema Joan Vinyoli.

Dídac SOC ha dit...

M´afrada molt el poema, és trist, però diu veritats!!
La foto guapa, inclús la samarreta de l´artista, tota de colors, que contrasta amb la fosco que l´envolta. Molt bé!!
Anims que estem a l´equador de la setmana!!
Salutacions

Yolanda ha dit...

Aquest noi te una cara molt tristota, com la lletra del poema.
Això que porta una samarreta molt acolorida. Jo crec que necessita unes mans que l'acaronin amb molta tendresa.
Ens hem d'animar que la setmana aviat acaba.
Agur!!

Anònim ha dit...

diossss!tic deprimida, només em faltava aqueta lletra...i el pitjor es que te rao.

bffffff

ali

nenanuri ha dit...

Què passa avui? i es que no us puc deixar sols. Un dia que surto entre setmana, arribo tard i quan miro el blog ja veus amb quins ànims em trobo el personal.

Tot i que és veritat que el poema no és massa optimista, sino més aviat realista, no passa res, penseu que tot té alguna solució.

La foto com sempre, molt guapa.