diumenge, 11 d’octubre de 2009

El vi de l'esperança...

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit:
el vi encenia la taula, encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida

4 comentaris:

Roser Ortiz ha dit...

Lletra Vicent Andrés i Estellés.

Una d'aquelles lletres, que escoltades en veu de l'Ovidi Montllor, et fa posar la pell de gallina...

SALUT!!!

jrrofi8més ha dit...

Roser ¡¡¡SALUT I BON PROFIT!!! Al veure vi en companyia m'agrada el punt on els ulls s'envidren, a les hores les converses agafen un altre to, a vagades fins i tot perilloses, diuen que s'ha de saber veure ¿?
¡bonica foto, bonic poema, bonica tú!

Anònim ha dit...

a mi també m'agrada molt , el vi, el poema i amb la foto l'has clavat,

com dius tu, salut!

nenanuri ha dit...

Si senyora, molt i molt bé. És el tipus de foto que tant m'agrada. Perfecte.!!!