No podia faltar el vi damunt la taula. Una solemnitat, un ritu que venia des de la nit:
el vi encenia la taula, encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida
4 comentaris:
Lletra Vicent Andrés i Estellés.
Una d'aquelles lletres, que escoltades en veu de l'Ovidi Montllor, et fa posar la pell de gallina...
SALUT!!!
Roser ¡¡¡SALUT I BON PROFIT!!! Al veure vi en companyia m'agrada el punt on els ulls s'envidren, a les hores les converses agafen un altre to, a vagades fins i tot perilloses, diuen que s'ha de saber veure ¿?
¡bonica foto, bonic poema, bonica tú!
a mi també m'agrada molt , el vi, el poema i amb la foto l'has clavat,
com dius tu, salut!
Si senyora, molt i molt bé. És el tipus de foto que tant m'agrada. Perfecte.!!!
Publica un comentari a l'entrada