Gràcia, festiva i combativa!

Només néixer et pots preparar

la vida aviat t'ensenyarà

dues hòsties que et faran plorar

i tot just acabes d'arribar.

Més important haver de ser

has d'arribar sempre el primer

et diuen sempre què has de fer

rebràs més si ets dissident.

Seràs jove i t'explotaran

quan siguis vell t'oblidaran

casa't aviat i tingues fills

compra, calla i sigues feliç.

Diran que vius en lllibertat

que és el camí que tu has triat

pensa i veuràs que no és veritat

la solució és dins el teu cap.

La fustració creix al teu interior

una obsessió, voler que rebenti tot

Començant a oblidar...

Vosaltres estimant exigiu ben està,

un llit de bona fusta i coixins especials.

Nosaltres estimant, és fàcil d'arreglar,

coixins que guai que hi siguin i sense també ens va.

Mentides, mentides, mentides, mentides.

Vosaltres estimant consulteu el rellotge,

perquè el tems que perdeu us costa molts diners.

Nosaltres estimant, sense pressa però amb passió,

disfrutem el moment i ens surt barata la funció.

Mentides, mentides, mentides, mentides.

Vosaltres estimant calculeu l'interès,

començant a oblidar i ho torneu a calcular.

Nosaltres estimant, és com tornar a començar,

començant a oblidar i també ens ho passem bé

Mentides, mentides, mentides, mentides

Festes de Gràcia'08

Alegria

Cau d'un arbre sa llavor,

després en surt un altre de millor,

és sa vida que segueix,

ja sé que és increïble però així és.

I es animals també follen

i s'enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d'exterminar

i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,

ses fulles més seques se tiren des arbres

per ordre de veterania.

Alegria, ses cases s'aixequen i volen,

i es caos és s'ordre d'un dia que vessa

nostàlgia d'amor i simpatia

A la nyigo, nyigo, nyigo

De la gata i el belitre

jo us diré lo que ha passat:

s’ha perdut alguna cosa,

no sé qui l’haurà trobat.

Si serà el gos o bé el gat,

a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,

si serà el gos o bé el gat

aquell qui l’haurà trobat.

Ja en respon una velleta:

–Penso que haurà estat el ca;

jo, la gata, no l’he vista

ni sentida miolar.

Que si jo el puc atrapar,

a la nyigo, nyigo, nyigo,

que si jo el puc atrapar,

prou que me la pagarà!

Juga a la vida...

Sovint, sovint, l'home s'oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s'embriaga del seu cant.

Els dies vénen i se'n van.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura,

en el seu cor estranyament fulgura,

com un diamant trist

Temps mort...

Corre pels carrers un estrany gos verd,

dels ulls vermells en surt un raig mortal.

Borda quan mires i et clava les dents.

Un pobre home correr cec al costat seu

va lligat a ell amb un fil d'acer.

Diuen que un bon dia va jugar a ser déu.

Diuen que fa temps, fart de ser infeliç,

va pactar amb l'infern el dret a ser immortal.

Segles de tortura, res no va canviar.

Savi sense fortuna.

Segles de viure sol, mirant

temps mort que no s'atura,

i el gos sempre al costat bordant.

Diuen que amb les mans va arrencar-se els ulls,

tip de veure mal.

Tant de temps perdut!

Diuen que el seu càstig va ser: soledat!

Lluna de plata

Cauen bombes

en les cendres del meu cor

porten escrites

les miseries del meu mon.

Tristos són els dies

que porten els any

sesperant no tindre fred

esperant no tindre fam.

Tristes són les cendres

que t'han fet callar

recorrent el teu carrer

recorrent el teu passat.

Tristes són els barris

que han bombardejat

els avions de la llibertat

en la nit dels oblidats.

Tristos són els anys

que avui has celebrat

sense espelmes ni fanals

i amb la lluna de regal.

Il·lumina la lluna de plata

les barriades del món

que lluita i no dorm.

Il·lumina la pluja de plom

la tristesa del món

Fotlifoc!!!

M'has deixat tot sol i fosc en un racó

brut entre quatre parets

i les cartes d'aquelles velles passions
ja no són somnis eterns

El gasoil de la veritat dels pocs amics

m'ha marcat com un pollet

m'has deixat en un racó tot sol

en una racó tot sol i mig mort de fred

Canto perquè el sol no m'escalfa

canto perquè em vull escalfar

canto perquè és el que m'agrada

canto perquè ho he de cantar

Ballo perquè el joc no m'atrapi

ballo perquè no em puc parar

ballo perquè amb ella jo ballo

i perquè sol no vull ballar

No vull res...

Tinc avui un poc d'afany

que demà serà recança;

però ara com antany,

no vull res, sinó esperança.

Qui s'avesa a cobejança

mai no troba sinó dany;

flam de joia sempre dansa

en la copa d'un engany.

Van els dies encalçant-se:

¿qui en diria l'averany?

Tota fe té sa mudança,

tota calma, son parany.

A la fira no hi ha pany

per un clos de benaurança.

En amors no hi val fermança

ni cap or és més que estrany.

Doncs jo ara com antany

no vull res, tret d'esperança:

faré sol el meu engany

a mon grat i ma semblança,

amb mos braços abraçant-se

i paixent-se del meu plany.

Vull amor sense gaubança

i cantades sense guany

No entenc a la gent

Sóc a la frontera entre el vici i el cel

i no entenc i no entenc i no entenc a la gent.

Em critiquen i em miren

quan jo estic aquí fent ambient.

Ones que penetren el meu firmament,

que s'encén, que s'encén, que m'explota la ment.

Un deliri inconscient un enigma sense dubte indecent

que acaba al pitjor moment.

Per una copa, un lloc obert,

per trobar un oasi dins aquest desert

donaria cent, potser mil

potser tot el que tinc

Tu mateix/a

Despertar, ja pots córrer que a les vuit has de fitxar

treballar per viure o viure per treballar

entregar a les rates un futur hipotecat

comprovar que la roda gira de veritat.

Estudiar la lliço que només pots ser el primer

competir, consumir, dir sempre que sí

acceptar la injustícia que et colpeja pel carrer

activant l'analgèsic que calma la teva ment.

Posar en joc l'energia

gaudir del teu cos, de l'ambient,

de la teva ment, de la teva gent

sentir rajar la vida

quatre dies i s'ha acabat,

decideix tu com els vols aprofitar

Noves formes de vida...

No tinc ara temps

de cavalcar els encesos

cavalls.
Sento que tanquen

el bar.

Anem a la segura

mort transitòria

del son.

I fem per començar

noves formes de vida

No cal que diguis res...

No cal que diguis res,

no espatllem aquest moment.

I així a primera vista et diria

que no estàs gens malament.

Dos ulls com dos estels,

uns pits que no caben ni al cel.

El teu cos dolç caramel,

si per mi fos no et canviaria ni un pèl.

Ja et coneixeia abans,

la teva olor m'és familiar.

I les corbes que ensenya

el teu vestit d'etiqueta

que m'estant escalfant.

Et mous com una serp

i fas que em surti el dimoniet

Si et trec aquest vestit,

t'arrancaré les calces

per menjar-me el teu pastel.

I que et fonguis com un tros de glaç.

Diga'm que no pari mai!!!

Com cal...

El meu xicot vestint és tan original

que no té igual i crida l'atenció.

Per contemplar-lo surt tothom al portal

perquè en Pasqual fa sensació.

Va amb pantalons color de molsa,

gasta botins extravagants,

un bastonet de canya dolça

i un "sobretodu" amb farbalans.

Elàstics blaus subjectats amb candaus

porta el meu enamorat i el barret de costat,

de color verd, que és el que em perd.

I porta un gec, catacric, catacrec,

un gec d'astracan pelut, ribetat de vellut,

i a l'armilla hi duu cigrons per botons.

En Pasqual és en tot original, com cal!

Amb ulls de son...

Només sabem quan comença la nit,

mai no sabem si tindrà mai termini.

Amb ulls de son i cansament mortal

confont la nit amb el dia i és nit,

tot és ja nit en la meu existència.

Amb pas incert, maquinal, la recòrrec,

creue uns carrers, unes places, uns llocs

Cal anar amb peus de plom...

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar de mans i peus
mitja dotzena d'explotadors.
Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
els explotadors.
Cal anar amb peus de plom.
Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda

Cal anar endavant...

No somnien passats

que el vent s'ha emportat.

Una flor d'avui es marceix just a l'endemà.

Cal que neixin flors a cada instant.

Enterrem la nit,

enterrem la por.

Apartem els núvols que ens amaguen la claror.

Hem de veure-hi clar,

el camí és llarg

i ja no tenim temps d'equivocar-nos.

Cal anar endavant

sense perdre el pas.

Cal regar la terra amb la suor del dur treball.

Cal que neixin flors a cada instant

Una flama...

Car la vida, és tantes coses!

"El parpelleig d'un ull, una mota de pols.

Un gemec de voluptat, un crit de dolor.

Un estremiment de goig, un xiscle de plaer.

Un panteix, un udol, un bramul, un mossec.

Una carícia a les espatlles, un bes humit.

Un calfred de temor, un sospir de felicitat.

Un rapte d'ira, un sabor de repòs.

Un gust de pau, un esclat de dectació.

Un toc de diable, una insinuació divina.

Un ram de flors, un munt de sutge.

Una comèdia d'errors, un fulgor de veritat.

Un oceà de crueltat, una illa de compassió.

Un revés de fortuna, un diabòlic encant.

Una benedicció, un torment, un edén, un infern"

"Una flama que es consum ella mateixa

inutilment"

Fotos NO!!!

Hi ha cent prohibicions

per metre quadrat

resumides en una:

no penseu; és pecat

Summercase'08

Dels collons del teu pare,

i de la teva santa mare,

vares nèixer hereu per la cara,

quina bèstia més estranya!

Amb el temps vas demostrar

les virtuts d'un cabró carca,

obedient, disciplinat

si carai! quin gran soldat!

Amb els ianquis a estudiar,

de vacances a Mallorca,

mai de la vida has cardat res,

la mare que et va parir!

I ara véns a nostra terra,

convidat pels traïdors,

però a nosaltres no ens ho han preguntat,

veste'n a casa, carda el camp!

veste'n a casa, bacanart!

Practicant idiomes...

Vaja un embolic, jo t'ho dic, coses de l'idioma;

un senyor petit i eixerit de Santa Coloma

vol anar a Madrid decidit: s'ha de viatjar.

Però el pobre home fa temps que ha perdut

el costum de parlar en castellà.

Si vol dir que el cotxe li fa figa,

ha de dir que el cotxe " le hace higo ".

I si li fa un pet com una gla, "

hace un pedo como una bellota, señor, eso rai ".

Com que l'home és un somia truites,

senyors meus, és un " sueña tortillas ".

Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.

I se'n diu: " soplar y hacer botellas, señor, eso rai ".

Talment hi ha per llogar-hi cadires,

vull dir que " hay para alquilar sillas ".

El pobre home treu foc pels queixals,

i és que " saca fuego por las muelas, señor, eso rai ".

S'ho romia i pensa: ull viu ! que en castellà se'n diu: " ¡ ojo vivo ! "

i per fi se'n va a escampar la boira,

vull dir que se'n va a " esparcir la niebla, señor, eso rai ".

I com veieu, no hi ha res en català

que no es pugui traduir al castellà. Olé !

Contemplen. Fugen. Callen...

Benaventurats aquells que tenen els amors impossibles
o de la noble estirp que els altres maleeixen.
Són foscos, volen baixos sense alçar ni la vista
i n’empren, just, del món, la banda de les ombres
com si, al moment d’anar a fer crui a viure,
als afores de la persona –igual que una herba creix
a l’encletxa més alta d’una façana humida–
els hagués arrelat una dolorosa nit personal.
No assoleixen que els surti la passa fendidora
i es mouen de costat. Saben de si mateixos
més que ningú no en sap.
Una mà que els restàs, la donarien
per poder passar-la una sola vegada
pels llindars fonedissos
d’aquell cos refulgent que no gosen mirar.
Porten la vida a l’esquena com un sac de pedres,
s’aprenen de memòria, a un racó dels diaris,
el nom i els dos cognoms dels darrers suïcides
com qui sempre es deriva un estrany parentiu.
Contemplen. Fugen. Callen. Tornen. Ploren.

Però part damunt tot estimen com una mala cosa

Cap a casa...

Està plovent i no tinc cap pressa

està plovent i no tinc pas son.

No tinc paraigües, però m'és igual.

Està plovent però em vull mullar.

La meva ment necessita aigua

fresca i el pensament vull refrigerar.

No tinc paraigües, però m'és igual.

Està plovent però em vull mullar.

No em doneu solucions, no vull raons,

no més problemes d'emocions.

Sento l'olor a terra mullada,

és el millor per refrescar el cap.

No tinc paraigües,però m’és igual.

Està plovent, però em vull mullar

Acampada Jove'08

Criaturas alienadas, por los tubos

catódicos de sus televisores.

Consumen la basura programada

por las cabezas pensantes,

capaces de alterar estados de

ánimo y de opinión, disfrazar las cosas,

no decir lo que son,

para que crean en lo que no creen,

para que seas, como quieren que seas

¡tú no debes decidir!
Lobotomía generalizada,

todas las piezas encajan muy bien,

el cerebro ya ni siente ni piensa,

no sabe, no contesta,

el hombre y la mujer, deben vivir,

consumir, procrear,

sólo con sus leyes y con sus reglas,

bienvenido al mundo de las ratas

Fer les coses fàcils

Per què hi ha merda pel terra

si el planeta no s'ho pot empassar.

Per què abandonem un gos

si ell només ens volia estimar.

Per què es cremen els boscos

i no ho volem aturar.

Per què les multinacionals

no paren de guanyar.

I diu que l'home, és l'espècie intel·ligent,

doncs a que ve la violència i matar gent.

I l'enveja no regala, ni calma ni un riu de veritat.

Fer les coses fàcils és ser intel·ligent

Qui sap!

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorpren; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirès la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap

He dit prou...

Madurar,

enterrar il·lusions,

tocar peus a terra,

cada dia una palada més a la tomba del meu nen.

M'he sorprès ballant un vals amb un mort maquillat;

ja no m'encega cap llum apagat,

moltes fotos hauré d'estripari em dol.
Vine amb mi cap allà on les coses són senzilles

Trenca amb mi les arrels i ensumem Vida Nova.
He dit prou,

no hi ha Deus ni banquers protectors,

només falses i pròpies intencions,

ni cap vida on viure millor,

lluitem...

Venjança!!!

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües

Posa'm un got de vi!

Ja de negre nit buscant aixopluc entra a la taverna,

el vent i la pluja van malmenant dies de tardor.

Mariner jove, tibat i fort, amb fulard negre lligat al coll,

alt roda-soques, perdonavides i adulador.

Corre Lola, posa’m un got de vi!

I et cantaré una cançó.

I mentre li canta una havanera amb la guitarra,

ella mou el cul, balanceja els pits, xiscla una rialla.

I la bella Lola, llença el davantal,

mans a la cintura, balla amb soltura pel seu amant.

Quan arriba el vespre la tavernera encisadora,

espera el galant que com cada nit l’ha d’enamorar.

I amb la guitarra i un got de vi, cantarà alegre tota la nit,

cançons de Cuba, cants de mulates i blaumarí.

Corre Lola, posa’m un got de vi!

I et canto tota la nit

Duros a quatre pessetes...

Que l'esperança que espera

sobre una patera trobi un far.
Que no se'ns mori una llengua
acostumada sempre a demanar
permís per poder parlar.
Que tinguem llum per no viure a cegues
Qqe ningú ens pugui vendre
duros a quatre pessetes.
Que no se'ns acabi l'esma
per plantar cara a la dreta,
que de les pors n'anem fent fum.
Que tinguem llum per no viure a cegues
i que el futur no ens faci anar enrera.
Que es mori de por el que mata.
Que no quedi al mapa un sol senyal per abús.
Que la igualtat no sigui igual només per a uns.
Que tinguem llum per no viure a cegues
i que el futur no ens faci anar enrera

Rumbeta bona...

Rumba, rumba, rumbeta bona

de tan bona l'amor s'hi posa

obre't d'orella a orella

i deixa entrar això que porto

jo que si deixes que corri l'aire

podràs trobar-hi aquesta cançó

que la casa vaig deixar tancada

i l'he fet malbé que pensant

que així la cuidava

m'he quedat sol, jo pel carrer.

Rumba, rumba, rumbeta bona...

El que et deixo no són promeses

ni tan sols regals de bon mariner

tan sols et deixo una mica d'aire

que vull que et bufi, et bufi, et bufi l'enteniment

que la rumba que ara vola

no es paga amb calés

vola que vola amb ella

i oblida't d'aquest mal mentider

La nit...

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per testar-ne la finor.
I et lleva la pell,
et guanya les bales,
fa ballar les portes,
tot perquè t'hi vegis.
Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara

Tanca els ulls...

Vine aquí,
sé que estàs cansada,
els ulls s'et fan petits,
deixa'm abraçar-te
tendrament i calla
que és molt tard i arriba l'hora de dormir.
Posa el cap
a la meva falda i deix la meva mà
espolsar els fantasmes,
que t'amoïnen i t'espanten,
tanca els ulls que jo et vigilo des d'aquí.
Dorm tranquil·la i digue'm bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora,
saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d'orella bona nit.

Potser...

No vull treballar més.
Deixaré la feina
i em prendre unes vacances.
Uns dies de llibertat, un sol
empipador, el volum alt
de la ràdio, alguns cops de mar.
En acabat, un poe d'amor.
Potser flirteig

Amaral al Senglar Rock

Para ahuyentar la soledad

para espantar la decepción

porque estas ansias de vivir

no caben en una canción

porque no importa el porvenir

creímos en el rock& roll

por eso estamos aquí

equivocados o no

y dime si sientes lo mismo

y dime si estás conmigo o contra mí.

Porque la misma confusión

que sientes tú la siento yo

yo me limito a seguir

la ley de mi corazón

Primera nit de Senglar...

És de nit

és tot fosc

estic sol i no hi ha ningú

és de nit,

dins el cor, ella hi és a dins

els seus ulls, són brillants

i un somriure extrabagan

ja no hi és l'he perduda

va marxar lluny del meu abast

i sempre estarà al meu cor

sense tu jo no puc

sense tu si no hi ets

sense tu no sóc ningú

sense tu jo no puc

sense tu si no hi ets

Anem cap el Senglar...

Jai zen, jaiegun handia omen

aurpegi alaiak ikusi ahal nituen

tristura ordea, iluntasuna besterik
ez nuen sentitzen

baina zorioneko aurpegien jaia omen zen

bizitzaren antzerkian porrotketa

Legaleon T-ren hots sekretua

amodioa eta heriotza, bi eremutan bananduta

konstante aldakor bakarra: denboraldia da

Bagh Chal edo tigre mugimendua

dragoi gordea nepalgo jokoan bezala

bi jokalari frogatzen estrategia dohaiak

gaitasunak eta gabeziak taula batean

ihotzaren mende dagoena tikitu egiten da lakuan

denboraldiaren lakuan bihotzaren mende dagoena
in-komunikazio osoa

bakardadea, iluntasuna

tristezia, ondoeza, histura

in-komunikazio oso

És tan fàcil...

És tan fàcil deixar-se emportar per un crit
val més fer-ho pels altres imperatius de la nit
flirtegem sensualment amb el no res i l'oblit
es tan fàcil de creure que no es pot ser més feliç
però una vida tranquil·la pot canviar en una nit
amb una trucada n'hi ha prou

es tan fàcil desfer-se'n de vells amors com d'amics
tan necessari com resulta deixar-se perdre o fugir
si el que tens i el que busques ho tens al fons, molt endins

Quasi ningú recorda

Tot i que passen cotxes
encara pel carrer juguen xiquets
quan vénen de la compra
les iaies creuen pel mig del carrer
quasi ningú recorda
que aquesta finca era un camp
de l’hora les estrelles es perden enllà Torrefiel
no pots sentir la tele
retronen tubs d' escape pels carrers
avui que ja és diumenge
a la platja en quadrilla ens hi anem.

Quasi ningú recorda

Les idees...

La rima

el ritme

els motlles formals.

Miro els peixos dintre

l'aigua. Les idees

al cervell es deuen moure

d'una manera semblant.

La rima

el ritme

els motlles formals

Més pop Arb

No puedo más

quiero escapar del extrarradio

¿qué hago aquí?

si yo anhelo el gusto y la distinción

la recepción

para honorar a un rico jeque del Argel

exige frac

tendrá lugar en un lujoso hotel

en los disturbios

anti-sistema

saqueo en el Corte Inglés

un buen perfume

y una corbata

que sí, que sí, que viva el Ché

libertinaje

con libertad

siempre trato de no confundir

pop Arb'08

El posadiscos neda en moscatell

i el maître dorm dessota del taulell

Miss Univers predica als quatre vents:

"deixa-hi a fora la noció del temps"

El foc primer brolla d'un barret blanc,

sorres i cels formen els decorats

Estrelles orfes, bruixes i cavalls

màscares negres obriran el ball.

Barres i estrelles, símbols del passat

falç i martells al mateix mirall

Déu i senyors i exèrcits condemnats

el somni és vida al cabaret somniat

Monjos borratxos i alquimistes folls

fan boires baixes, flamarades d'or

Ses suaus carícies m'han buidat el cor

del sentiment inhòspit de l'enyor

El cabaret galàctic ja és obert

els paralítics hi aprendran claqué

la masovera enganya els innocents

cambrers romàntics cremen els diners

la bèstia...

Ell és el goril·la que sorgeix de les ombres i ens reclama les verges

ell és el monstre que s'emporta les joves a les nits de turmenta

la criatura que pretenen les dones per tot menys per dur al ventre

i ell és l'home que se'n riu de nosaltres

l'alimanya que s'oculta a les coves

i és la bèstia que emborratxa les dones

i ell és l'home que ens roba les nòvies

i ell és l'home el gran home el mil homes que obsessiona les dones

o potser és l'home que es pensen els homes que obsessiona les dones

l'obsessió que turmenta qualsevol relació entre un home i les dones

i ell és l'home que no veuen els homes

i ell és l'home que sols saben les dones

el fantasma que enfosqueix a les dones

la cadena que carreguen els homes

és la pena que hi ha entre homes i dones

i ell és l'home que ens roba les nòvies

Camí del Pop Arb

Camins que ara s'esvaeixen

camins que hem de fer sols
camins vora les estrelles
camins que ara no hi són
van deixar-ho tot, el cor encès pel món
per les parets de la mort sobre la pell
eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
ara són dos fills del sol en aquest desert
mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor
camins, somnis i promeses
camins que ja són nous
no és senzill saber cap a on has de marxar
pren la direcció del teu cor
mai no és massa tard per tornar a començar
per sortir a buscar el teu tresor
camins que ara s'esvaeixen
camins que has de fer sol
camins vora les estrelles
camins que ja són nous

La lluna...

Ai, esta lluna què tindrà

que mos fa somiar,

què tindrà.

Ai, quanta gent hi voldria arribar.

Si la lluna em fa l'ullet

m'he quedat del tot distret

i si es posa de costat

ja em té mig enamorat

i si està plena i lluent

tothom sembla més content

La bellesa del món és en el contacte...

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.

Benaventurats els impurs, perquè ells són homes

Deixem pensar...

Jo sóc fill de família molt humil.

Tan humil que d'una cortina vella

una samarreta em feren: vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,

no he pogut caminar ja per la dreta.

He hagut d'anar contra-corrent

perquè jo no sé què passa

que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,

no he pogut eixir al carrer.

Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.

He hagut de, en el camp, guanyar jornals

La festa de la vida!

Us han tingut la copa de la vida

arran dels llavis i han begut a pler,

felicitat i somnis han sentit
a dins la sang com un brunzit d'abelles,

i màgiques paraules han parlat

en altres nits i conjurat aurores

a no tornar, feliços navegant

cor insondable endins i sense platges.

Altres, però, la festa de la vida,

només l'han pressentida des de lluny,

com una olor feixuga de magnòlies

obrint-se en un jardí, però llur cap

dorm fatigat sobre l'espatlla trista

i ploren sense llàgrimes els ulls,

i el cor els bat amb dolorós anhel,

solitari i profund en la nit fosca

No trobo casa meva!

Torre amb piscina amb jardí privat

ix pessetes el metre quadrat

zona tranquil·la amb vistes al mar

a 10 minuts de la capital.

Per l’autopista només un salt

i a 500 metres els Catalans

si truca ara ens hi trobarà

la senyoreta Maite el convencerà.

Ple d’ocellets, esquirolets i papallones i bolets

de llenyataires, pastorets i pescadors i pagesets

mira quin bé de Déu! quina ufanura!

un raconet feliç tot envoltat de bosc

lluny de la vida grisa es venen nius d´amor

tot això eren vinyes, tot això era blat

tot era verd, tot era camp sembrat

no trobo casa meva!