dilluns, 25 de gener del 2010

Som l' Eina pel combat...

Ens sentíem en terreny estancat
ens sentíem obligats a pensar
i ara ens trobem en un terreny mortal.
Obligats a lluitar, obligats a guanyar
considerarem els beneficis
considerarem els danys i els danys.
Les possibilitats per expandir-nos
preparats per els danys
cap problema es parany.
La nostra força és el que els atura
la nostra acció és el que els manté ocupats
el benefici es el que els motiva.
Som la guerrilla Karl Marx
som l' Eina pel combat.
Hem après observant aquest món
a través de la crítica social
arribant a l'obvia conclusió
que cal la lluita per tots els mitjans
repetim la consigna
Al motí! A l'avalot!
Conscients com Malcolm X
Futur indp, homenatge a Ovidi Montllor
Amb el temps hem après a adaptar-nos
al nostre tarannà de la inadaptació.
Estudiant, entenent la matèria dialèctica
podem trobar el sentit a la contradicció.
Sempre la ciència davant la utopia
sempre la victòria davant de la mort.
La claudicació no es sinònim de vida
l'ira sense amor ridiculitza l'honor
les emocions son manipulables.
Com també ho poden ser els sentiments i raons
analitzem en fred les estratègies de guerra
posant-hi tot el cor quan entrem en acció.
Hem après observant aquest món
a través de la crítica social
arribant a l'obvia conclusió.
Que cal la lluita per tots els mitjans
repetim la consigna
Al motí! A l'avalot!
Conscients com Malcolm X
Futur indp, homenatge a Ovidi Montllor
No esperem que l’enemic no es presenti
confiem els nostres mitjans.
No esperem que l’enemic no ens ataqui
confiem en posseir allò que no pot ser atacat

divendres, 22 de gener del 2010

Tot és molt senzill

Hi ha una carretera
Prop de torroella
Que quan passis per allà
No deixis de mirar
Veuràs com t’agrada
El verd d’aquella plana
El gris de la muntanya
Tot és molt senzill
Però res hi desentona
Jo no se què té
Però m’impressiona
L’altre dia anàvem
Pels volts del montgri
I un que allà passava
S’acosta i em va dir
Espatlleu les carreteres
Us coneixeu les dreceres
Pel que a mi respecta
Ja podeu fugir!
El tiu es pensava
Que no érem d’aquí
Una tarda anar fent cua
Cap a la platja de pals
Esperant per deixar el cotxe
Esperant per prendre el bany
Si vols anar a peratallada
Val dos euros una entrada
Tot això és un rotllo
Pels que som d’aquí
Volem àrea verda
Al baix ter montgrí !
Hi ha una carretera
Prop de torroella
Que quan passis per allà
No deixis de mirar
Veuràs com t’agrada
El verd d’aquella plana
El gris de la muntanya
Però m’impressiona
Ullastret, llabià, mata i serra de daró.
Tot és molt senzill
Però res hi desentona
Jo no se què té
Però m’impressiona
Ullastret, llabià, mata i serra de daró...

dilluns, 18 de gener del 2010

Paul Fuster

Tot el que veig des d'aquí és l'ara
anem i venim, vivim i morim,
és l'amor és la vida, és celebrar-ho, és ara,
no hi ha temps a perdre.
Gràcies pel nostre temps
i lloem el que vindrà.
Lloem el que vindrà

diumenge, 17 de gener del 2010

Tastautors'10

L’home que treballa de fent de gos
a les festes infantils
treu la pols de la disfressa.
Puja al seat panda atrotinat
que avui quasi ni s’ha engegat
i no pot mai passar de quarta.
Avui l’ha contractat una família
benestant de la ciutat
que viu a la part alta.
Para i fa 10 eurus de benzina
que no en té pas per més.
I fa un vistaso a les revistes.
L‘home que treballa fent de gos
a les festes infantils
aparcar sempre li costa.
I amb el temps que fa que fa de gos
encara es posa nerviós,
truca i espera respota.
I romp a la festa amb un pastís
cantant “cumpleaños feliz”,
i li va d’un pèl no caure.
Fa ninots a un globos de colors
i una espasa d’Star Wars,
i un ós, i flors, i un dinosaure.
L’home que treballa fent de gos
a les festes infantils
fa un senyal a la mestressa.
Que el convida a prendre un cafetó
mentre li firma el teló
no troben tema de conversa.
Ella me l’agafa de la mà
i el porta al quarto de planxar,
ell de lluny sent la mainada.
I fan l’amor d’una forma animal
entre camises i xandalls,
mitjons, petons i americanes.
L’home que treballa fent de gos
marxa com si fos famós
mentre veu arribar el pare.
L’home que treballa fent de gos
els fa feliços a tots,
10 canalles i una mare.
L’home que treballa fent de gos
a les festes infantils
no sap pas que coi li passa,
gira els ulls cap al retrovisor,
la dona abraça aquell senyor.
Amb l’amor ell no hi te traça.
Mitjons petons i americanes,
i un ós I flors i un dinosaure

dijous, 14 de gener del 2010

Compartir Dóna Gustet

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

dilluns, 11 de gener del 2010

8a Trobada de Cantadors

El Rei de les Nyacres'10defensant la corona fins el final
presentador, organitzador...
també del País Basc...
intentant entendrir el jurat...
la porció màgica...
Jaume Arnella
els finalistes...no podia faltar el Reputicànticus
el jurat...
Era un pastor que en tenia tres ovelles,
era un pastor que tenia un penelló.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Jo i el pastor, que vivíem d'amoretes;
jo i el pastor, que vivíem de l'amor.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Tots en tenim, de picor i de pessigolles;
tots en tenim, si som vius i no ens morim.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Bé pots ballar si no tens pa i botifarra,
bé pots ballar si no tens per manducar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
No en tastaràs, des del nas fins a la boca;
no en tastaràs, de la boca fins al nas.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.
Quantes n'hi ha, que a mi em donen desfici;
quantes n'hi ha, que m'hi voldria casar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol;
el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol

dimarts, 5 de gener del 2010

50 anys de l'assassinat d'en Quico Sabaté

Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.
És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabaté.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassegoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.
Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabaté
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.
I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.
I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabaté.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté

dijous, 31 de desembre del 2009

BON ANY!!!

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí ben llarg

dimarts, 29 de desembre del 2009

Coses de les que ens solem queixar...

No hi ha tinta a l'impressora.
Em pica l'etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s'ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.
Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot per algun costat.
I és que som tots uns desgraciats,
tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.
Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de water (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d'algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l'inalambric en comptes del mòbil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d'arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.
Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot per algun costat.
I és que som tots uns desgraciats,
tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

dijous, 24 de desembre del 2009

Bones Festes!!!

A Betlem en un portal
Jesús neix a una banqueta
i per Via Digital
en directe ho retransmeten.
Al bell mig de l’erol,
Sant Josep d’això en té idea,
li munta un bressol
que ha comprat en el Ikea.
En Jesús dorm abrigat
amb una tovallola
que té un gran estampat
on hi posa Coca-cola.
La Maria, com hi ha món,
unes mantes compraria
però ha fos la Visa Elèctron
allà a la perfumeria.
El messies ha nascut,
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa.
Els pastors van arribant en potents
i li duen a l’Infant
jocs de guerra i de combatre.
Ha nascut el fill de Déu
el carrer tot s’engalana
i per cada llum encès al món
un nen mor de gana.
Menja neules el botxí,
pau als homes i a la terra
que demà de bon matí
ja continuarà la guerra.
N’ha marxat el caganer,
en aquest joc ell no hi entra
no fos que el fessin pagar
fins i tot per anar de ventre.
El messies ha nascut,
el Nadal a tots conforta
i el Producte Interior Brut
creix i això és el que importa