dimarts, 22 de gener de 2008

El pes d'un somriure

Et vaig veure a través de satèl•lits de bruta tenebra
com el croma darrere de l’èxit d'algun reporter
i avui encara em desperte en la nit amb regust de tristesa
que és el puny que et colpeja l'estómac quan ve un mal record
et promet recordar aquell dia com una tempesta
i no escriure el teu nom, amb el dit, en la pols de l'oblit
oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te
i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

5 comentaris:

Roser Ortiz ha dit...

A la foto i lletra d'en Feliu Ventura.

Foto del sopar d'aniversari del Casal Quico Sabaté, aquest dissabte passat a Sant Celoni.

Segueixo sense tenir un bon dia, estic cansada i saturada...

Demà serà un altre dia!!!

Anònim ha dit...

cuidat!

carme

nenanuri ha dit...

Potser és que has d'oblidar-te d'oblidar oblidant però això sí sense arribar a les mans.

Es nota que m'ha agradat aquesta estrofa?

Ho superaràs i tiraràs endavant com sempre, que tu ets molta Roser.

Que donin pel sac a tot allò que et satura, i àpali!!!!

Dídac Soc ha dit...

M´agrada molt la lletra d´en Feliu Ventura!Jo ho interpreto com mal d´amors, però suposo que té tantes interpretacions com és vulgui!!
Anims Roser!!
Pensa que tu ets la primera animadora, al inspirar-nos amb les teves imatges!!

Anònim ha dit...

roser! que et passa? de què estàs saturada?

ànims, i si, demà serà un altre dia.

alicia