Acústica'08

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins

Un titiu, dos titius, tres titius...

Prenc un moment

per donar descans

a les revolucions que tinc ara entre mans.

Ser intranscendent

i per uns instants

deixar que s’espavilin els destins humans.

Avui estic molt bé

fent inventari

del poc que tinc

i d’allò que sé.

Paro el motor

i viatjo ullcluc

damunt la inèrcia silenciosa del meu buc.

Trobo l’amor

i em sento poruc

voldria estar sempre més al seu aixopluc

Somia que somiaràs...

Somia, somia, somia que somiaràs,

somia que algun dia no estarem només de pas,

somia amb la vida que sempre has imaginat,

on l’alegria i la rauxa sempre són el teu costat.

De dia, de dia, passeges pel veïnat,

no hi ha forces ocultes ni et sents perjudicat,

per els qui manen, els qui et jutgen,

els qui poden intentar que això canviï

qui ho somiï, mig heroi s’haurà tornat.

De nit, de nit, de nit qui t’ha parit,

tot sembla que es confongui i es disposi a sorgir,

aquella màgia que transforma la tristesa en oblit,

aquell encant, aquella història, que ens fa sentir petits.

I així, i així, vas fent el teu camí

saps bé que has fet el ruc i et sents feixuc i deprimit,

llavors tornes a entendre que ets algú i hi ha un sentit

per tornar a néixer, tornar a créixer,

tornar a ésser si has volgut

Voler és poder...!

Resulta tan molest

tenir nació però no estat.

Poder seguir creixent

però al marge de la llei.

No veig que sigui greu

defensar el lloc que et veu créixer.

Sentir-te’n a prop seu,

no pot ser tan dolent.

Perdó per ser conscients

de la nostra identitat,

per creure que voler

pot resultar poder.

El temps ens dóna les raons

que ens han pres tants moments de glòria.

No cal seguir els patrons

que ens han empès

a viure tants cops el mateix procés

i a creure que hem de demanar

permís per viure,

per proclamar-nos lliures

de sentir la vida

tal com sempre hem desitjat.

No sabem dir que no

amb prou contundència

a totes les restriccions

que ens han empès...

Alcem el vol

Amb la mateixa sonsònia,

tres segles anar-nos queixant,

però hem acabat resultant

ser la darrera colònia.

De Flandes a la Patagònia

tots han anat esquitllant,

i amb tota la parsimònia

aquí nosaltres anar badant.

No resolc pas cap misteri

si dic que no és cap honor

ser la darrera nació

que fot el camp de l’imperi.

Sembla un grotesc encanteri

i una vil humiliació

que el qui mena el captiveri

sigui un pobre beneitó.

Aviat alçarem el vol,

ara ja fem les maletes,

que l’imperi espanyol

per fi se’n va a fer punyetes

Aquí hi ha bona gent

Montserrat està de festa

els Llunàtics ja han arribat

avui és festa a Ca La Montse

els Exploited els estan esperant

s'han menjat una oliveta

i a les roques s'han encigalat

Kumbayà no pugis Montserrat

que de cap podries tornar

aquí hi ha bona gent

aquí hi ha bon ambient

però aquí tu Kumbayà

aquí no hi fas pas res!

a les roques hi ha ampolles

olivetes i vi bo

tots fent climbing a les roques

Kumba aquí el teu cap fa cloc!

Gràcia, festiva i combativa!

Només néixer et pots preparar

la vida aviat t'ensenyarà

dues hòsties que et faran plorar

i tot just acabes d'arribar.

Més important haver de ser

has d'arribar sempre el primer

et diuen sempre què has de fer

rebràs més si ets dissident.

Seràs jove i t'explotaran

quan siguis vell t'oblidaran

casa't aviat i tingues fills

compra, calla i sigues feliç.

Diran que vius en lllibertat

que és el camí que tu has triat

pensa i veuràs que no és veritat

la solució és dins el teu cap.

La fustració creix al teu interior

una obsessió, voler que rebenti tot

Començant a oblidar...

Vosaltres estimant exigiu ben està,

un llit de bona fusta i coixins especials.

Nosaltres estimant, és fàcil d'arreglar,

coixins que guai que hi siguin i sense també ens va.

Mentides, mentides, mentides, mentides.

Vosaltres estimant consulteu el rellotge,

perquè el tems que perdeu us costa molts diners.

Nosaltres estimant, sense pressa però amb passió,

disfrutem el moment i ens surt barata la funció.

Mentides, mentides, mentides, mentides.

Vosaltres estimant calculeu l'interès,

començant a oblidar i ho torneu a calcular.

Nosaltres estimant, és com tornar a començar,

començant a oblidar i també ens ho passem bé

Mentides, mentides, mentides, mentides

Festes de Gràcia'08

Alegria

Cau d'un arbre sa llavor,

després en surt un altre de millor,

és sa vida que segueix,

ja sé que és increïble però així és.

I es animals també follen

i s'enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d'exterminar

i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,

ses fulles més seques se tiren des arbres

per ordre de veterania.

Alegria, ses cases s'aixequen i volen,

i es caos és s'ordre d'un dia que vessa

nostàlgia d'amor i simpatia

A la nyigo, nyigo, nyigo

De la gata i el belitre

jo us diré lo que ha passat:

s’ha perdut alguna cosa,

no sé qui l’haurà trobat.

Si serà el gos o bé el gat,

a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,

si serà el gos o bé el gat

aquell qui l’haurà trobat.

Ja en respon una velleta:

–Penso que haurà estat el ca;

jo, la gata, no l’he vista

ni sentida miolar.

Que si jo el puc atrapar,

a la nyigo, nyigo, nyigo,

que si jo el puc atrapar,

prou que me la pagarà!

Juga a la vida...

Sovint, sovint, l'home s'oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s'embriaga del seu cant.

Els dies vénen i se'n van.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura,

en el seu cor estranyament fulgura,

com un diamant trist

Temps mort...

Corre pels carrers un estrany gos verd,

dels ulls vermells en surt un raig mortal.

Borda quan mires i et clava les dents.

Un pobre home correr cec al costat seu

va lligat a ell amb un fil d'acer.

Diuen que un bon dia va jugar a ser déu.

Diuen que fa temps, fart de ser infeliç,

va pactar amb l'infern el dret a ser immortal.

Segles de tortura, res no va canviar.

Savi sense fortuna.

Segles de viure sol, mirant

temps mort que no s'atura,

i el gos sempre al costat bordant.

Diuen que amb les mans va arrencar-se els ulls,

tip de veure mal.

Tant de temps perdut!

Diuen que el seu càstig va ser: soledat!

Lluna de plata

Cauen bombes

en les cendres del meu cor

porten escrites

les miseries del meu mon.

Tristos són els dies

que porten els any

sesperant no tindre fred

esperant no tindre fam.

Tristes són les cendres

que t'han fet callar

recorrent el teu carrer

recorrent el teu passat.

Tristes són els barris

que han bombardejat

els avions de la llibertat

en la nit dels oblidats.

Tristos són els anys

que avui has celebrat

sense espelmes ni fanals

i amb la lluna de regal.

Il·lumina la lluna de plata

les barriades del món

que lluita i no dorm.

Il·lumina la pluja de plom

la tristesa del món

Fotlifoc!!!

M'has deixat tot sol i fosc en un racó

brut entre quatre parets

i les cartes d'aquelles velles passions
ja no són somnis eterns

El gasoil de la veritat dels pocs amics

m'ha marcat com un pollet

m'has deixat en un racó tot sol

en una racó tot sol i mig mort de fred

Canto perquè el sol no m'escalfa

canto perquè em vull escalfar

canto perquè és el que m'agrada

canto perquè ho he de cantar

Ballo perquè el joc no m'atrapi

ballo perquè no em puc parar

ballo perquè amb ella jo ballo

i perquè sol no vull ballar

No vull res...

Tinc avui un poc d'afany

que demà serà recança;

però ara com antany,

no vull res, sinó esperança.

Qui s'avesa a cobejança

mai no troba sinó dany;

flam de joia sempre dansa

en la copa d'un engany.

Van els dies encalçant-se:

¿qui en diria l'averany?

Tota fe té sa mudança,

tota calma, son parany.

A la fira no hi ha pany

per un clos de benaurança.

En amors no hi val fermança

ni cap or és més que estrany.

Doncs jo ara com antany

no vull res, tret d'esperança:

faré sol el meu engany

a mon grat i ma semblança,

amb mos braços abraçant-se

i paixent-se del meu plany.

Vull amor sense gaubança

i cantades sense guany

No entenc a la gent

Sóc a la frontera entre el vici i el cel

i no entenc i no entenc i no entenc a la gent.

Em critiquen i em miren

quan jo estic aquí fent ambient.

Ones que penetren el meu firmament,

que s'encén, que s'encén, que m'explota la ment.

Un deliri inconscient un enigma sense dubte indecent

que acaba al pitjor moment.

Per una copa, un lloc obert,

per trobar un oasi dins aquest desert

donaria cent, potser mil

potser tot el que tinc